Obligats a suïcidar-nos, no gracies.

A les comarques gironines no en teníem prou que per els diferents governs de l'Estat Espanyol fossi'm considerats una colònia de la perifèria. Un lloc on recollir bons impostos a base del esforç que hem fet en aconseguir empreses punteres en el seu sector. A més de vendre'ns l'anima al turisme, que ha fet que perdéssim alguns espais naturals que no tornarem a recuperar mai més.

Ara la transformació de la carretera N-II amb autovia nomes fa que recollir endarreriments, unes obres que s'han fet des del centre cap a la perifèria i que a l'alçada de les comarques gironines no hi ha diners per continuar-la.

S'hi han fet moviments de terra i alguns viaductes, deixant trams mal senyalitzats i d'altres amb les senyals d'obres, cosa que fa molt perillós per circular-hi. A més de crear un handicap per les nostres empreses, condicionant la seva capacitat exportadora tant de productes com de serveis. I això sense comptar la gent de la comarca que la necessita per la seva vida diària, i que son els que més ho estan pagant deixant-hi la pell. Portem masses morts en aquest tram de carretera, l'Estat fa que circular per N-II es converteixi en un intent de suïcidi.

Fins ara havíem aconseguit negociar la gratuïtat de la autopista AP7, en el tram entre Girona Nord i Girona Sud, durant el període d'obres i que aquesta es convertís en una via de circumval·lació de Girona ciutat, ara això també s'ha acabat.

No podem continuar callant, el suïcidi no entra dintre del nostre projecte vital.

Serà la noticia de l'estiu?

Els estius no passa mai res, per això els presentadors estrella de ràdios i televisions aprofiten la calma estiuenca per gaudir d'unes merescudes vacances.

Ara que entrem en aquest temps de poques noticies, em ve a la memòria els fets de l'estiu del 1989.

Quan el que semblava una protesta més en contra del Regim Comunista de l'Alemanya de Est, va acabar sent el que coneixem avui com: la Caiguda del Mur de Berlín.

En una economia comunista fortament subvencionada per mantenir un estat econòmicament fallit, que amb la crisis no va poder continuar rebent el riu de diners que arribava del germà gran, la URSS. Els seus ciutadans varen sortir al carrer a reclamar menjar i més llibertat per poder sortir del país. Fins enderrocar el Mur de la Vergonya la nit de dijous 9 a divendres 10 de novembre de 1989.

Aquest estiu podem veure com cau el Clan Econòmic de la Llotja del Bernabeu. Un lloc on els alts funcionaris i membres del partit del govern de torn per un costat, i l'elit empresarial disposada a viure de les concessions per l'altre, es repeteixen els diners dels espanyols que paguem impostos.

I ara, quan no queden diners per repartir i han aconseguit enfonsar una colla de bancs, amb Bankia al capdavant. S'han proposat de mantenir els projectes d'infraestructures, tot per cobrir els préstecs de aquesta elit empresarial. Aquests empresaris han viscut molt be, i si no continuen d'alt de la cresta de l'onada no els podran tornar.

Fa mal que en un moment forta crisis econòmica els amics de la Llotja del Bernabeu es dediquin a salvar-se entre ells, i alguna gent ha de sobreviure del que troba en els contenidors de les restes dels supermercats.

Mentrestant, alguns empresaris d'aquí no es que no intentessin fer-se un lloc en aquest joc i varen pujar al pont aeri, però allà a la Llotja volen les famílies que han fet negocis amb la Cort de Castella tota la vida.

Catalunya fora de les martingales de la Llotja del Bernabeu s'ha tingut d'espavilar en la fabricació i l'exportació. I sembla que ens n'hem sortit, segons el eurodiputat Ramon Tremosa properament es presentaran les dades de les balances comercials, i per primer cop Catalunya tindria un saldo positiu sense comptar el mercat espanyol. Això vol dir que venem més a l'estranger que el que comprem. Això es la primera vegada que passa a la nostra historia i pot fer que alguns empresaris catalans fins ara reticents, es repensin això que em quedat de dir-ne Independència.

I com es això de l'Independència?

Doncs es molt fàcil, un dia Marxes d'Espanya de vacances i quan tornes, tornes a Catalunya. Es molt possible que tinguem un primer any, com diuen ara, d'estres econòmic, que tindrem de passar com puguem. Igual com un empresari que compra una maquina nova te que passar uns dies per anar fent els ajustos necessaris per arribar a funcionament del 100%.

I després que?

Doncs igual que quan parles amb un noi sobre els Jocs Olímpics de Barcelona '92, que ja te un discurs seriós amb 18 o 20 anys, i et diu que son batalletes de gent gran perquè ell encara no havia nascut quan va passar tot allò.